Not logged in : Login

About: Maginot Line     Goto   Sponge   NotDistinct   Permalink

An Entity of Type : yago:WikicatMilitaryInstallationsOfFrance, within Data Space : ods-qa.openlinksw.com:8896 associated with source document(s)

The Maginot Line (French: Ligne Maginot, IPA: [liɲ maʒino]), named after the French Minister of War André Maginot, is a line of concrete fortifications, obstacles and weapon installations built by France in the 1930s to deter invasion by Germany and force them to move around the fortifications.

AttributesValues
type
dbpprop:imageSize
dbpprop:nativeName
sameAs
wasDerivedFrom
dbpedia-owl:abstract
  • De Maginotlinie was een Franse verdedigingslinie aangelegd tussen 1930 en 1938 op de grens met België, Luxemburg en Duitsland in het noorden en met Italië in het zuiden.
  • La Maginot-linio estas fortikaĵlinio en Francio. La granda parto de la Maginot-linio estis konstruita en la jaroj 1930–1934. Ĝi estis nesturmebla, sed ĝi tute senutilis, ĉar la germanoj pasis tra Belgio (same kiel dum la Unua mondmilito). Post la militĉeso la garnizonoj de la Maginot-linio estis ĉiam tie nevenkitaj, sed senpovaj, ili nenion plu povis fari ol kapitulaci. En tiu ĉi periodo en la franca limregiono elkreskis la ĉefaj fortikigitaj zonoj – la rejna kaj la zono de Rejno ĝis en nordorienta Francio. La Maginot-linio sume konsistis el tri ĉefaj fortikigitaj spacoj: „Burgundan pordegon“ fermis Belfort, la duan spacon Lauter en Alzaco, apoganta sin ĉe Rejno kaj Saar, baris 80 km de limregiono, kaj la tria – Messo en Lotrino – defendis sume 120 km de la franca limregiono. Al la Maginot-linio apartenis ankaŭ du memstaraj fortikigitaj sektoroj – Kolmaro kaj Strasburgo kaj la memstara barejsektoro Saar. Sed en la jaro 1934 la konstruado de tiuj ĉi fortikaĵoj ne finiĝis; daŭris konstruado de novaj fuortaroj kaj pliperfektigado de jam konstruitaj kaj armitaj objektoj. Indikoj pri la suma nombro de la fortikaĵobjektoj de tiu ĉi linio tre diferencas: da ĝi estis proksimume 5800. El tio estis sume 49 fuortaroj – 29 infanteriaj kaj 20 artileriaj – kaj du grandgrupoj. Krome estis 246 infanteriaj fuortoj, 52 artileriaj izolitaj fuortoj, 3216 betonaj fortikaĵetoj armitaj per peza mitralo, 472 betonaj fortikaĵetoj armitaj per kontraŭtanka kanono kaj 936 betonaj objektoj armitaj per kanonoj kaj mitraloj. Krome la Maginot-linio konsistis el 222 malgrandaj betonaj objektoj kun blendaj kupoloj, servantaj kiel kaŝejoj de batalpretaj taĉmentoj, 94 rezistkapablaj gvatobjektoj, 205 kaŝejoj el ferbetono por bezonoj de komunikilaro kaj pluaj objektoj. La Maginot-linion defendis sume 17 divizioj de la francaj limgardistoj – „couverture“, specialaj taĉmentoj ekzercitaj por batalo en fortikaĵoj, kun sufiĉa nombro da fakuloj por priservo de armilaro kaj komplika maŝina kaj teknika ekipaĵaro. Izolitaj infanteriaj fuortoj de la Maginot-linio, precipe fortikaĵoj ĉe Rejno, havis malpli grandan rezistkapablon. Du kontraŭtankaj kanonoj, interŝanĝeblaj kun mitralaj ĝemeloj, kvin mitraloj kaj armilaro en 2–3 blendaj kloŝoj, povis rilate al granda praktika rapideco de pafado efike agadi en pafbarejon. Similan objekton defendis regule 25 viroj. Ofte uzita konstrusolvo estis kunigo de du ĝis tri infanteriaj fuortoj per subtera koridoro en ian miniaturan fuortaron.
  • Лінія Мажино (фр. Ligne Maginot) — система французьких укріплень (будувалася в 1929—1934 р.; удосконалювалася до 1940 р.) на кордоні з Німеччиною. Загальна довжина становила близько 400 км. Названа іменем військового міністра генерала Андре Мажино (фр. Andre Maginot). До складу Лінії Мажино входили 39 дотів, 70 бункерів, 500 артилерійських і піхотних блоків, 500 казематів, а також бліндажі та пункти спостереження.
  • Maginotlinjen (IPA: [maʒi'noː]; namngiven efter den franska krigsministern André Maginot) är en försvarslinje bestående av betongbefästningar, stridsvagnshinder, kulsprutenästen och andra försvarskonstruktioner som byggdes av Frankrike längs dess gräns mot Tyskland och Italien under mellankrigsperioden (1928–1936). Med termen "Maginotlinjen" menas ibland hela försvarssystemet, men allt som oftast menas enbart försvarslinjen mot Tyskland. Försvaret mot Italien kallas även Alplinjen. Det statiska försvarets framgång under första världskriget hade stort inflytande i den franska tankegången och fransmännen trodde att Maginotlinjen skulle kunna uppehålla fienden vid ett anfall så att den franska armén skulle vinna tid för mobilisering av sina trupper. Under andra världskriget kom dock Maginotlinjen att misslyckas grundligt i sitt uppdrag att försvara mot de tyska trupperna eftersom tyskarna hade utvecklat en ny mobil krigföringstaktik och helt sonika snabbt gick runt försvarslinjen genom Benelux. Maginotlinjen mötte då bara skenanfall, även om det fanns förluster i de båda lägren.
  • Η γραμμή Μαζινό (ligne Maginot) ήταν μια σειρά επίγειων και υπόγειων οχυρωματικών έργων, που άρχισε να κατασκευάζεται μετά τον Α' Π.Π. καλύπτοντας σε μήκος ολόκληρη τη γαλλο-γερμανική μεθόριο. Έμεινε στη σύγχρονη ιστορία ως το μεγαλύτερο σε μήκος οχυρωματικό έργο που κατασκευάστηκε στην Ευρώπη, αλλά και το ατυχέστερο παγκοσμίως αφού ουδέποτε δικαίωσε την κατασκευή της. Η αναφορά της γραμμής Μαζινό στους στρατιωτικούς κύκλους έχει ταυτιστεί σήμερα με την έννοια της πανωλεθρίας, μετά την οποία και καταλήφθηκε η Γαλλία στον Β' Π.Π.. Έλαβε το όνομά της από τον εισηγητή της κατασκευής της, τον τότε υπουργό Πολέμου της Γαλλίας, Αντρέ Μαζινό (André Maginot).
  • La línia Maginot, anomenada així en honor del André Maginot, és una línia de fortificacions construïda per França al llarg de les seves fronteres amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, entre 1928 i 1940. Com a resposta a l'experiència francesa en la Primera Guerra Mundial, la línia Maginot es va construir abans de l'inici de la Segona Guerra Mundial, després que la Conferència Locarno donés lloc a un «esperit de Locarno» fantàstic i optimista. Els experts militars francesos van exaltar a la línia com una obra de «genialisme» que dissuadiria l'agressió alemanya, ja que retardaria una força invasora el temps suficient perquè les tropes franceses es poguessin mobilitzar i contraatacar a través de Bèlgica. De vegades, el terme «Línia Maginot» es refereix a tot el sistema, però més sovint s'utilitza per a les defenses contra Alemanya (és a dir, les del teatre d'operacions nord-est), mentre que les defenses contra Itàlia a vegades es coneixen com la «Línia alpina» (al teatre d'operacions sud-est). A aquests dos grups s'afegeixen les fortificacions de Còrsega, Tunísia (Línia Mareth), i Île-de-France. La línia Maginot era impermeable a la majoria de les formes d'atac, inclosos els bombardeigs aeris i el foc del tanc, i tenia ferrocarrils subterranis com a suport; també oferia unes bones condicions de vida a les tropes guarnides, amb aire condicionat i menjadors per a la seva comoditat. Al llarg de la frontera franc-alemanya, la línia consistia en un obstacle de filferro d'arç pràcticament continu, defensat per un tir creuat de metralladores i la cobertura del foc de l'artilleria, tot protegit per fortificacions amb capes gruixudes de formigó armat i blindatge. La missió d'aquestes fortificacions era originalment protegir el territori francès d'un atac sobtat, deixant temps perquè l'exèrcit completés la seva mobilització. No obstant això, va resultar estratègicament ineficaç durant la Batalla de França; encara que es va utilitzar durant els combats de maig i juny de 1940, aquestes fortificacions no van impedir la derrota francesa, fins al punt que l'expressió «Línia Maginot» es va convertir en sinònim d'una defensa que es considera inviolable però que es revela ineficaç. En lloc d'atacar directament, els alemanys van envair els Països Baixos i Bèlgica, traspassant la línia pel nord. Els oficials francesos i britànics ja havien previst això en el ; quan Alemanya va envair els Països Baixos i Bèlgica, van dur a terme plans per formar un front agressiu per tallar l'avanç alemany en Bèlgica i connectar-lo amb la línia Maginot. No obstant això, la línia francesa era feble a prop del bosc de les Ardenes, regió amb un terreny accidentat que es va considerar improbable que els alemanys el poguessin travessar. L'exèrcit alemany va aprofitar aquest punt feble per dividir el front defensiu franc-britànic. Les forces aliades al nord es van veure obligades a evacuar a Dunkerque, deixant les forces al sud incapaces de muntar una resistència efectiva a la invasió alemanya de França. Reutilitzada parcialment durant l'ocupació alemanya, especialment durant la , es van rehabilitar diverses fortificacions després de la guerra en el context de l'inici de la guerra freda. Actualment, la part principal de la línia ha quedat abandonada, però alguns elements han sigut conservats per les associacions.
  • 마지노선(프랑스어: Ligne Maginot) 또는 마지노 요새는 1936년 프랑스가 독일과의 국경에 쌓은 긴 요새이다. 프랑스의 국방부장관 앙드레 마지노의 요청에 따라 1927년에 짓기 시작하여, 1936년에 알자스부터 로렌에 이르는 마지노선이 완공되었다. 공사비는 160억 프랑이 들었다. 마지노 요새에는 벙커형태의 건물에 포와 총을 쏠 수있는 자리가 마련되어 제1차 세계대전에서 독일군이 그 선을 넘지 못하도록 하였다. 하지만 제2차 세계대전에서 1940년, 나치 독일은 벨기에로 침입한 다음, 우회하여 프랑스에 침공하면서 마지노선은 제2차 세계대전을 막는 데에 소용없게 되었다. 현대에는 "최후의 방어선", "넘어서는 안되는 선", "넘지 못하는 선" 등을 일컬을 때 마지노선이라는 표현을 사용한다.
  • A Linha Maginot (em francês: ligne Maginot) foi uma linha de fortificações e de defesa construída pela França ao longo de suas fronteiras com a Alemanha e a Itália, após a Primeira Guerra Mundial, mais precisamente entre 1930 e 1936. O termo linha Maginot designa às vezes o sistema inteiro, e às vezes unicamente as defesas contra a Alemanha. As defesas contra a Itália são chamadas linha Alpina. O complexo de defesa possuía várias vias subterrâneas, obstáculos, baterias blindadas escalonadas em profundidade, postos de observação com abóbadas blindadas e paióis de munições a grande profundidade.
  • La línea Maginot (en francés, ligne Maginot) fue una muralla fortificada y de defensa construida por Francia a lo largo de su frontera con Alemania e Italia, después del fin de la Primera Guerra Mundial. La locución «línea Maginot» se usa indistintamente para referirse al sistema completo de fortificaciones, o exclusivamente para referirse a las defensas contra Alemania, en cuyo caso las defensas contra Italia suelen llamarse línea Alpina. Sin embargo, desde la Segunda Guerra Mundial, son el símbolo de la derrota francesa de 1940.​ Este sistema debe su nombre a su promotor, el ministro de Defensa francés André Maginot, un veterano mutilado durante la Primera Guerra Mundial que inició el proyecto en 1922 y murió en 1932 sin ver terminada la obra. El proyecto, que en principio debía ir del mar del Norte hasta el Mediterráneo, dejaría la frontera belga sin protección suficiente.​​ La parte esencial de los trabajos se finalizó en 1936,​ en momentos en que la amenaza hitleriana parecía justificar el proyecto: es la mayor línea de defensa militar construida en el mundo moderno, y de una gran complejidad tecnológica y militar.​ La muralla comprende 108 fuertes principales a 15 km de distancia entre sí además de multitud de pequeños fortines.​ Prácticamente indemne tras el fin de la Segunda Guerra Mundial en Europa, hoy ofrece al visitante varias fortificaciones como, por ejemplo, los fuertes de Guentrange, Hackenberg y Simserhof.​
  • Maginot lerroa (frantsesez: Ligne Maginot) Frantziako gobernuak 1927-1936 bitartean, André Maginot gerra ministroaren gomendioz, Belgika, Luxenburgo, Alemania, Suitza eta Italiarekiko mugetan eraikitako gotorleku-sistema izan zen. Maginot lerroa izena erabiltzen da bai gotorleku-sistema osoa izendatzeko, bai Alemaniako mugan dauden fortifikazioak bakarrik adierazteko. Italiako mugan daudenei Alpeetako lerroa deritzaie. Sistema honek bere sortzaileari zor dio izena: André Maginoti, garai hartako Frantziako gerra ministroari; Lehen Mundu Gerrako elbarria, 1922an proiektua hasi eta 1932an hil zen bere lana amaitua ikusi gabe. Proiektuaren zati funtsezkoena 1936an amaitu zen, Adolf Hitlerren mehatxua puri-purian zegoenean. Maginot lerroa munduan eraiki den defentsa-lerro militar handiena da. 5.000 milioi frankoko kostua izan zuen (5.000 milioi euro baino gehiago). Gotorleku-lerro honek 108 gotorleku nagusi ditu (beraien artean 15 km-ko distantziarekin), gotorleku txiki asko eta 400 galeria (100 km) baino gehiago.
  • The Maginot Line (French: Ligne Maginot, IPA: [liɲ maʒino]), named after the French Minister of War André Maginot, is a line of concrete fortifications, obstacles and weapon installations built by France in the 1930s to deter invasion by Germany and force them to move around the fortifications. The Maginot Line was impervious to most forms of attack. In consequence, the Germans invaded through the Low Countries in 1940, passing it to the north. The line, which was supposed to be fully extended further towards the west to avoid such an occurrence, was finally scaled back in response to demands from Belgium. Indeed, Belgium feared it would be sacrificed in the event of another German invasion. The line has since become a metaphor for expensive efforts that offer a false sense of security. Constructed on the French side of its borders with Italy, Switzerland, Germany, Luxembourg and Belgium, the line did not extend to the English Channel. French strategy therefore envisioned a move into Belgium to counter a German assault. Based on France's experience with trench warfare during World War I, the massive Maginot Line was built in the run-up to World War II, after the Locarno Conference in 1925 gave rise to a fanciful and optimistic "Locarno spirit". French military experts extolled the line as a work of genius that would deter German aggression, because it would slow an invasion force long enough for French forces to mobilise and counterattack. The Maginot Line was indeed invulnerable to aerial bombings and tank fire; it featured underground railways as a backup. It also had state-of-the-art living conditions for garrisoned troops, supplying air conditioning and eating areas for their comfort. French and British officers had anticipated the geographical limits of the Maginot Line; when Germany invaded the Netherlands and Belgium, they carried out plans to form an aggressive front that cut across Belgium and connected to the Maginot Line. However, the French line was weak near the Ardennes Forest. General Maurice Gamelin, when drafting the Dyle Plan, believed this region, with its rough terrain, would be an unlikely invasion route of German forces; if it were traversed, it would be done at a slow rate that would allow the French time to bring up reserves and counterattacks. The German Army, having reformulated their plans from a repeat of the First World War-era plan, became aware of and exploited this weak point in the French defensive front. A rapid advance through the forest and across the River Meuse encircled much of the Allied forces, resulting in a sizeable force having to be evacuated at Dunkirk leaving the forces to the south unable to mount an effective resistance to the German invasion of France.
Faceted Search & Find service v1.17_git55 as of Mar 01 2021


Alternative Linked Data Documents: ODE     Content Formats:       RDF       ODATA       Microdata      About   
This material is Open Knowledge   W3C Semantic Web Technology [RDF Data] Valid XHTML + RDFa
OpenLink Virtuoso version 08.03.3322 as of Mar 14 2022, on Linux (x86_64-generic-linux-glibc25), Single-Server Edition (7 GB total memory)
Data on this page belongs to its respective rights holders.
Virtuoso Faceted Browser Copyright © 2009-2024 OpenLink Software